• El porter del Racing Llavaneres, el jugador més veterà de les lligues de la FCFS, porta més de 40 temporades en actiu en aquest esport.
  
• Veu el futbol sala com “una excusa ideal per cuidar-se i fer esport” i agraeix el suport dels companys i la comprensió de la família davant aquesta afició.
• Considera l’equip com “una família” formada per un grup d’amics que s’ho paguen tot ells mateixos per mantenir viva la flama. 

És diu Ramón Polo Abad i, als seus 54 anys, és el jugador més veterà de les lligues de la Federació Catalana de Futbol Sala.

El Ramón juga actualment al FS Racing Llavaneres, a Segona Nacional, però té a les seves espatlles una trajectòria com a porter de futbol sala de més de 40 anys, durant els quals les ha vistes de tots els colors, amb moltes “vivències, records, experiències i anècdotes” que servirien per omplir un llibre.

En aquestes quatre dècades, ha passat per totes les categories, des de Tercera fins a Nacional. Porter des de sempre, ha tingut “el plaer d’haver compartit vestidor amb tota mena de jugadors, alguns d’ells llegendes”, però no vol esmentar-ne cap per por d’oblidar-se algun nom. Ha viscut “èpoques daurades, temps difícils, grans victòries i derrotes doloroses”, però considera que “és així com se n’aprèn, perquè l’experiència mai no és gratis”. En qualsevol cas, “els bons moments han superat amb escreix els dolents”, i amb això es queda, igual que amb els bons records de tots els companys.

Actualment –de fet, des de fa vint anys–, aquests ‘companys’ són els ‘nois’ del Racing Llavaneres, un equip al qual el Ramón Polo, que el 8 de setembre vinent farà 55 anys, considera “una família, molt més que un club”, de manera que no dubta en considerar aquest fet “un luxe impagable” que li permet tenir “la immensa sort” de poder gaudir d’uns companys de vestidor pels quals se sent “recolzat” i que són “grans jugadors i els millors amics que podria desitjar”.

En aquesta mateixa línia valora la seva relació “amb els rivals i amb els àrbitres” que s’ha anat trobant per les incomptables pistes on ha jugat, perquè després de tants anys en actiu amb tots ells “hi ha una relació que va més enllà”.

En qualsevol cas, el Ramón Polo veu en el futbol sala “una excusa ideal per cuidar-se i fer esport”, a la vegada que és “una motivació pel fet de competir”, això sense oblidar la vessant lúdica, amb “l’amistat i els sopars èpics” que comparteix amb la resta de l’equip.

El nostre protagonista té també paraules d’agraïment per a la Federació Catalana de Futbol Sala “pel seu esforç i dedicació”, però sobretot, com no podia ser d’altra manera, per la seva dona i la seva filla, que “des de sempre han entès la meva passió pel futbol sala” i en especial per la porteria, “un lloc preferent des d’on els partits es veuen d’una manera diferent que des de la pista o des de la banda”.

El Ramon Polo és conegut com a Doc, un sobrenom que ve en memòria d’una amic i company seu que va morir a l’Himàlaia, fill del doctor Polo, veí dels seus pares i coneguts de sempre de la família. Les apreciacions del Doc coincideixen plenament amb les que aporta Jordi García Martín, entrenador i responsable de l’equip. El Jordi considera que casos com el del Ramon, amb el seu esforç i constància, són un exemple de “l'esperit de superació de cada persona”, i ho extrapola al conjunt de l’equip, posant en valor el fet que cada dimarts i cada dissabte “un grup d’amics s’ajunta per entrenar i per jugar”, tot i que “els anys van passant i cada cop costa més”.

El Jordi recorda com aquest “grup d'amics als quals els agradava el futbol sala” van començar a jugar i “es van federar l'any 1992, i així es va crear el Racing”, un equip que primer jugava a Mataró i després va anar a Llavaneres. La filosofia, aleshores i ara, es basa “en l'amistat i en reunir-nos”, i en aquest sentit subratlla que “tot ens ho paguem nosaltres”. “La nostra filosofia –insisteix el Jordi– és que si un jugador ve, tindrà minuts i jugarà. En el cas de la porteria, hi ha dos porters, i normalment fan una part cadascun d’ells”.

En l'actualitat hi ha hagut “un canvi generacional” dins el Racing Llavaneres, amb gent que ho ha deixat, i alguns veterans que encara segueixen al peu del canó, com és el cas del Ramon Polo. L’entrenador remarca que el Doc “porta a l'equip més de 20 anys col·locant-se a la porteria, i això no es gens fàcil”, perquè “s'ha de mantenir una forma física bona, i els anys van passant i cada cop costa més, perquè surten dolors, lesions...”. En aquest sentit, el Jordi recorda que enguany el Ramon ha tingut mala sort i ha estat lesionat uns quants partits, però “sempre té ganes de competir i d’ajudar a l'equip”. 

Per tot plegat, el Jordi considera el Ramón Polo com “un pilar dins el grup, i un exemple que gaudeix del respecte i de l’admiració dels companys per l’esforç que fa”. Un exemple que, a més, no és únic, atès que, com recorda l’entrenador, dins el Racing Llavaneres hi ha també altres referents igualment vàlids. És el cas del José Javier Romero Enrique, el capità de l’equip, que a les portes de complir 52 anys continua en actiu, i en el seu cas no com a porter, sinó com a jugador de pista. Es tracta, a més, d’un dels fundadors de l’equip a l’any 1992, essent l'únic ‘supervivent’ encara en actiu dels que van ser els creadors del Racing Llavaneres. 

En qualsevol cas, tant el José Javier Romero com el Ramón Polo continuen al peu de canó amb els 50 anys complerts, i la pregunta és fins quan. En el cas del porter, admet que “fa quinze anys que dic que ho deixo”, així que “no sé què dir-te, perquè t’enganyaria”. Així que esperem que sigui per molts anys més! 

• Format per una dotzena de joves marroquins del carrer, aquest equip s’ha estrenat enguany a la Primera Territorial de la Federació Catalana de Futbol Sala.

• Més enllà dels resultats, l’objectiu és facilitar-los una via d’escapament i una eina d’integració i socialització que els motiva i els fa sentir responsables i compromesos.

• El projecte busca patrocinadors i compta amb el suport de persones com l’ex president del Barça, Joan Gaspart, que els ha facilitat una pista on jugar els partits de casa.

Les competicions de la Federació Catalana de Futbol Sala compten des d’aquesta temporada amb un nou equip, l’Atlètic Missatgers de la Pau Catalunya, que té la particularitat que està format per una dotzena de joves marroquins sense sostre.

L’equip és fruit d’un projecte de la parròquia de Santa Anna, a prop de la plaça de Catalunya de Barcelona. A l’anomenat hospital de campanya d’aquesta parròquia, acullen i atenen immigrants, persones sense sostre i en risc d’exclusió social, als que proporcionen allò més bàsic, com ara menjar, roba, higiene, orientació laboral i escalf.

En la seva tasca, compten amb el suport de diferents voluntaris, un dels quals és el Fernando Díaz, que va ser una de les persones que, juntament amb Montse Pujadas, responsable de l’àrea social de la parròquia, va veure que l’esport podia oferir una via d’escapament per aquests joves.

El Fernando, que ara fa d’entrenador de l’equip, recorda que, dins la seva tasca de voluntariat a Santa Anna amb els joves, amb la Montse Pujadas van valorar la possibilitat que aquests poguessin practicar futbol sala, l’esport que més dominaven i el que tenia més tirada entre ells. Va ser així com vam començar a reunir-se per jugar amb un grup de joves, d’entre 20 i 30 anys, tots ells marroquins i als quals els agradava fer esport, i d’aquí va sorgir l’equip.

Així és com va començar el camí d’un projecte que, amb l’arribada de l’estiu, va voler anar un pas més enllà quan van decidir apuntar l’equip a una competició federada. En aquest sentit, van rebre totes les facilitats per part de la Federació Catalana de Futbol Sala, i és així com, des de l’octubre passat, participen a la Lliga de Primera Territorial, una categoria en la qual van quedar enquadrats degut a la reestructuració de les competicions de la FCFS i que el Fernando admet que potser és massa elevada pel seu nivell, però que compleix amb l’objectiu de la iniciativa, que no és altre que els nois que formen l’equip s’ho passin bé i que l’esport els faciliti una via d’escapament davant la situació en què es troben.

La pràctica del futbol sala els proporciona motivació, una oportunitat, els fa sentir responsables i els fa estar ocupats els divendres i els dissabtes amb una activitat que els agrada, i això és “un regal” per a ells, diu el Fernando, que afegeix que coses com tenir una equipació, anar a un vestidor, poder fer pinya, tenir una responsabilitat, un compromís i un treball en equip són molt importants i engrescadores per a un grup de gent que són “superagraïts”.

El projecte té vocació de continuïtat, tot i que hi ha certes dificultats que hi juguen en contra. Una d’elles, la menys rellevant, és la derivada del nivell de l’equip, perquè tot i que l’objectiu és passar-ho bé i tenir una via d’escapament, a ningú no li agrada perdre i se’n pot ressentir la motivació, de manera que el millor seria, segons l’entrenador, ser en una categoria inferior.

L’altre problema, aquest més greu, és la qüestió econòmica. Competir suposa fer front a un seguit de despeses, com ara les equipacions, els petos, les pilotes, les fitxes, els arbitratges, les pistes, els desplaçaments, etc., i si d’alguna cosa no van sobrats és de diners, amb la qual cosa necessitarien ajuts externs en forma de patrocinadors. 

Un d’aquests ajuts va arribar de manera inesperada, i va ser gràcies a l’aparició del seu cas als mitjans de comunicació, fet que els va donar visibilitat. Un dels que se’n va assabentar va ser Joan Gaspart, ex president del FC Barcelona, al qual li va agradar molt el projecte i que es va mostrar disposat a col·laborar, fins al punt que els va facilitar la possibilitat de disputar els partits com a locals al Complex Esportiu Municipal Clot de la Mel, a La Verneda, posant així punt final a la provisionalitat que els acompanyava al principi de la temporada, quan no tenien una seu fixa.

En qualsevol cas, tota ajuda és poca i fins ara no està garantida la viabilitat econòmica d’un projecte que, diners al marge, és tot un regal i una eina d’integració i socialització per aquest grup de nois marroquins del carrer que han trobat en el futbol sala i en la camiseta taronja que llueixen en cada partit una manera d’oblidar, per una estona, la duresa de la seva realitat i veure la vida amb un somriure.

Les competicions de futbol sala de la FCFS han arribat a l’aturada nadalenca, en què el Betània Patmos, l’Arrahona Can Jonqueras, el Fraga i l’Inter Sentmenat són líders de les seves respectives categories.

Començant per les categories masculines, a la Primera Nacional, el fet més sorprenent és que l’EFS Ripoll Servycat es troba ara mateix en última posició. En canvi, el Betània Patmos i el Padre Damián, equips habituals de la zona alta, estan responent a les expectatives i lideren la classificació. En l’apartat positiu cal destacar, també, l’Energyvan Bigues i Riells, equip que ha tornat aquesta temporada a la competició i que ho està fent amb força, atès que figura en el tercer lloc. Per últim, cal destacar l’Albelda Futsal, equip que va competir a la Supercopa de Clubs i també a l'Europeu, i que aquesta temporada es troba a mitja taula.

Pel que fa a la Segona Nacional, el liderat és per a l’Atlètic Arrahona-Can Jonqueras, un equip ja consolidat en aquesta categoria. El segueix el sorprenent CFS Òrrius, un equip nou a la FCFS i que és a Segona per la reestructuració que hi va haver. També està sent tota una revelació el Can Llong, un equip recent ascendit i que és tercer, a l’igual que el Tecla, un conjunt molt jove que també ha pujat a segona Nacional per reestructuració i que és cinquè. Entre aquests dos equips es troba el Centelles, tot un clàssic de la FCFS que aquest any sembla que té molt millor equip, doncs ha passat d’estar a les darreres posicions la temporada passada a situar-se en els primers llocs.

Passant ja a la Lliga Nacional femenina, al  grup de Lleida, el Fraga, equip que la passada temporada, degut a la Covid, no va participar, figura al capdavant de la taula seguit d’un debut a la FCFS com és l’Arbeca. El tercer lloc és per l’Aguilar de Segarra, conjunt que ha tornat després d’un any d’aturada.

Al grup de Barcelona, hi ha un bon grapat d’equips nous, com ara  l’Inter Sentmenat, el Teià, el Vicentí, l’Hostalriquenc, el Ripoll i el FB Montcada. Precisament un d’ells, l’Inter Sentmenat, lidera la classificació seguit de ben a prop pel vigent campió de Lliga, el Centelles, i pel Teià.