Federació INSTITUCIONAL ÒRGANS DE GOVERN Clubs Competicions Temporada 2021-2022 Temporada 2020-2021 Temporada 2019-2020 Temporada 2018-2019 Cercador Notícies Documents Sancions Temporada 2021-2022 Temporada 2020-2021 Temporada 2019-2020 Temporada 2018-2019 Galeria Contacte
Federació INSTITUCIONAL ÒRGANS DE GOVERN Clubs Competicions Temporada 2021-2022 Temporada 2020-2021 Temporada 2019-2020 Temporada 2018-2019 Cercador Notícies Documents Sancions Temporada 2021-2022 Temporada 2020-2021 Temporada 2019-2020 Temporada 2018-2019 Galeria Contacte
Notícies

RAMÓN POLO, 54 ANYS DE PASSIÓ PEL FUTBOL SALA

10/01/2022

  • El porter del Racing Llavaneres, el jugador més veterà de les lligues de la FCFS, porta més de 40 temporades en actiu en aquest esport.
  • Veu el futbol sala com “una excusa ideal per cuidar-se i fer esport” i agraeix el suport dels companys i la comprensió de la família davant aquesta afició.
  • Considera l’equip com “una família” formada per un grup d’amics que s’ho paguen tot ells mateixos per mantenir viva la flama. 

És diu Ramón Polo Abad i, als seus 54 anys, és el jugador més veterà de les lligues de la Federació Catalana de Futbol Sala.

El Ramón juga actualment al FS Racing Llavaneres, a Segona Nacional, però té a les seves espatlles una trajectòria com a porter de futbol sala de més de 40 anys, durant els quals les ha vistes de tots els colors, amb moltes “vivències, records, experiències i anècdotes” que servirien per omplir un llibre.

En aquestes quatre dècades, ha passat per totes les categories, des de Tercera fins a Nacional. Porter des de sempre, ha tingut “el plaer d’haver compartit vestidor amb tota mena de jugadors, alguns d’ells llegendes”, però no vol esmentar-ne cap per por d’oblidar-se algun nom. Ha viscut “èpoques daurades, temps difícils, grans victòries i derrotes doloroses”, però considera que “és així com se n’aprèn, perquè l’experiència mai no és gratis”. En qualsevol cas, “els bons moments han superat amb escreix els dolents”, i amb això es queda, igual que amb els bons records de tots els companys.

Actualment –de fet, des de fa vint anys–, aquests ‘companys’ són els ‘nois’ del Racing Llavaneres, un equip al qual el Ramón Polo, que el 8 de setembre vinent farà 55 anys, considera “una família, molt més que un club”, de manera que no dubta en considerar aquest fet “un luxe impagable” que li permet tenir “la immensa sort” de poder gaudir d’uns companys de vestidor pels quals se sent “recolzat” i que són “grans jugadors i els millors amics que podria desitjar”.

En aquesta mateixa línia valora la seva relació “amb els rivals i amb els àrbitres” que s’ha anat trobant per les incomptables pistes on ha jugat, perquè després de tants anys en actiu amb tots ells “hi ha una relació que va més enllà”.

En qualsevol cas, el Ramón Polo veu en el futbol sala “una excusa ideal per cuidar-se i fer esport”, a la vegada que és “una motivació pel fet de competir”, això sense oblidar la vessant lúdica, amb “l’amistat i els sopars èpics” que comparteix amb la resta de l’equip.

El nostre protagonista té també paraules d’agraïment per a la Federació Catalana de Futbol Sala “pel seu esforç i dedicació”, però sobretot, com no podia ser d’altra manera, per la seva dona i la seva filla, que “des de sempre han entès la meva passió pel futbol sala” i en especial per la porteria, “un lloc preferent des d’on els partits es veuen d’una manera diferent que des de la pista o des de la banda”.

El Ramon Polo és conegut com a Doc, un sobrenom que ve en memòria d’una amic i company seu que va morir a l’Himàlaia, fill del doctor Polo, veí dels seus pares i coneguts de sempre de la família. Les apreciacions del Doc coincideixen plenament amb les que aporta Jordi García Martín, entrenador i responsable de l’equip. El Jordi considera que casos com el del Ramon, amb el seu esforç i constància, són un exemple de “l'esperit de superació de cada persona”, i ho extrapola al conjunt de l’equip, posant en valor el fet que cada dimarts i cada dissabte “un grup d’amics s’ajunta per entrenar i per jugar”, tot i que “els anys van passant i cada cop costa més”.

El Jordi recorda com aquest “grup d'amics als quals els agradava el futbol sala” van començar a jugar i “es van federar l'any 1992, i així es va crear el Racing”, un equip que primer jugava a Mataró i després va anar a Llavaneres. La filosofia, aleshores i ara, es basa “en l'amistat i en reunir-nos”, i en aquest sentit subratlla que “tot ens ho paguem nosaltres”. “La nostra filosofia –insisteix el Jordi– és que si un jugador ve, tindrà minuts i jugarà. En el cas de la porteria, hi ha dos porters, i normalment fan una part cadascun d’ells”.

En l'actualitat hi ha hagut “un canvi generacional” dins el Racing Llavaneres, amb gent que ho ha deixat, i alguns veterans que encara segueixen al peu del canó, com és el cas del Ramon Polo. L’entrenador remarca que el Doc “porta a l'equip més de 20 anys col·locant-se a la porteria, i això no es gens fàcil”, perquè “s'ha de mantenir una forma física bona, i els anys van passant i cada cop costa més, perquè surten dolors, lesions...”. En aquest sentit, el Jordi recorda que enguany el Ramon ha tingut mala sort i ha estat lesionat uns quants partits, però “sempre té ganes de competir i d’ajudar a l'equip”. 

Per tot plegat, el Jordi considera el Ramón Polo com “un pilar dins el grup, i un exemple que gaudeix del respecte i de l’admiració dels companys per l’esforç que fa”. Un exemple que, a més, no és únic, atès que, com recorda l’entrenador, dins el Racing Llavaneres hi ha també altres referents igualment vàlids. És el cas del José Javier Romero Enrique, el capità de l’equip, que a les portes de complir 52 anys continua en actiu, i en el seu cas no com a porter, sinó com a jugador de pista. Es tracta, a més, d’un dels fundadors de l’equip a l’any 1992, essent l'únic ‘supervivent’ encara en actiu dels que van ser els creadors del Racing Llavaneres. 

En qualsevol cas, tant el José Javier Romero com el Ramón Polo continuen al peu de canó amb els 50 anys complerts, i la pregunta és fins quan. En el cas del porter, admet que “fa quinze anys que dic que ho deixo”, així que “no sé què dir-te, perquè t’enganyaria”. Així que esperem que sigui per molts anys més!