Rocco De Ponte, millor jugador del Mundial C20 masculí

1. Com vas viure el procés de la Selecció des del primer entrenament fins a l’últim partit?

Doncs la veritat és que fins a l’últim moment no tenia clar si acabaria anant al Mundial. Hi havia una mica d’incertesa, però al final va sortir tot bé. El nivell dels entrenaments va ser bastant bo. Els seleccionats eren de qualitat, i això va fer que es pogués treballar amb una base sòlida. A mesura que avançaven les sessions, l’equip anava creixent i es notava que tothom volia aprofitar l’oportunitat.

2. Què et va sorprendre més o què destacaries del nivell futsalístic de la resta de seleccions?

Sobretot el nivell físic i tècnic de les seleccions sud-americanes. Colòmbia, Paraguai, Uruguai o Brasil van mostrar un nivell molt alt. Són equips amb jugadors molt forts, intensos i amb una tècnica brutal. Es nota que aquest esport allà es viu d’una altra manera i que tenen molta trajectòria. Ens va servir molt per veure el nivell que hi ha fora i per aprendre.

3. Quin balanç fas del Mundial per la C20?

Jo en faig un balanç positiu. Contra Paraguay, que va ser l’equip amb qui ens vam eliminar, vam fer un molt bon partit. Vam competir de tu a tu, però vam tenir mala sort de cara a porteria i desordre també en varies accions defensives. Ens va faltar afinar una mica més tant en atac com en defensa per poder fer el salt a semifinals, però tot i així crec que vam fer un gran paper. Ens en podem sentir orgullosos.

4. Com vas viure el moment que et nomenen millor jugador del Mundial?

No m’ho esperava gens. Si m’hagués imaginat algun reconeixement, potser hauria pensat en el de millor porter, però de cap manera m’esperava ser escollit millor jugador del torneig. Va ser una sorpresa molt gran i una il·lusió immensa. També ho veig com un reconeixement al treball de tot l’equip, perquè sense els companys no hauria pogut fer-ho com ho vaig fer. És un premi col·lectiu, al final.

5. Quina anècdota ens pots explicar del Mundial?

Una de les anècdotes que recordo amb més afecte són els banys d’aigua amb gel que fèiem a la nit després de cada partit per recuperar. Tot i que físicament costava molt ficar-s’hi, aquells moments es van convertir en un dels espais més bonics de la setmana. Eren estones de xerrades, de bromes, de gent que s’hi resistia i feia comèdia per no entrar-hi, d’algú que molestava els altres a l’aigua… També aprofitàvem per fer una mica de reflexió sobre com havia anat el partit. Tot plegat creava un ambient molt de grup, molt nostre, que ens va unir molt com a equip.

Per últim i sobretot vull agrair a l’Hèctor, el nostre seleccionador, per confiar en nosaltres i donar-nos l’oportunitat de viure, gràcies a la Federació Catalana de Futsal, una experiència com aquesta.

També als meus companys, per tot el que hem compartit dins i fora de la pista: hem format un gran grup i això es nota.

També vull donar les gràcies a l’afició que va venir a animar-nos a Balaguer, que ens va fer sentir molt recolzats.

I, òbviament, a la meva família, que sempre ha estat al meu costat, que m’ha recolzat en totes les decisions i que només vol el millor per a mi.

I finalment, també agraeixo al meu institut, el Vil•la Romana de La Garriga, per animar-me i facilitar-me poder anar al Mundial tot i tenir exàmens importants. El seu suport va ser clau per poder viure aquesta experiència al màxim.